Us presento el PEN

Tot i que existeix des de l’any 1922 l’acabo de descobrir en publicació dedicada a Anna Politkovskaia (sí, la periodista russa que va ser assassinada al 2006). Existeix un PEN internacional però també un PEN català. És un organització d’escriptors, la única que existeix internacionalment. El seu eslògan en anglès és: “Promoting Literatura, defending freedom of expression”.

El PEN català divideix la seva activitat entre aquestes tres columnes: traduccions, escriptors empresonats i escriptores (sí, en femení).

El què més m’agrada és escriptors empresonats: l’objectiu d’aquesta columna es treballar en benefici dels escriptors, periodistes, traductors, editors que estiguin perseguit arreu del món a causa de la seva feina. Ho fan publicitant el fet (de qui i perquè està empresonat, perseguit), organitzant actes o apadrinant-los. Es tracta d’adoptar escriptors perseguits com a membres honoraris de l’associació i fer un seguiment constant dels seus casos fins que s’acabin els atacs en contra d’ells.

Actualment els apadrinats són:

 Anna Politkovskaia (Rússia)
Aung Sang Suu Kyi (Myanmar)
Adolfo Fernández Saínz (Cuba)
Ivàn Hernández Carrillo (Cuba)
Mario Enrique Mayo Hernández (Cuba)
Siamak Pourzand (Iran)
Tohti Tunyaz (Xina)

Queda dit!

Meritxell

Iniciativa Internacionalista i Catalunya

El moviment independentista català es miralla amb el moviment basc, ho fa ERC amb Aralar i ho fan també altres grups extraparlamentaris amb l’esquerra abertzale basca. Analitzar què és el que passa a Catalunya amb la candidatura a les eleccions europees Iniciativa Internacionalista ens dóna pistes de quin és l’abast d’aquesta simpatia.

Iniciativa Internacionalista no és un partit convencional ni tampoc ho és la seva candidatura. Aquesta aposta va haver de passar per la Llei de Partits que havia il·legalitzat iniciatives semblants com Batasuna. Es defineix anticapitalista i a favor de l’autodeterminació dels pobles, d’aquí el gran nombre de representants bascos, catalans i gallecs. Tot i que no només és una candidatura basca, és la última aposta de l’esquerra abertzale per poder recollir vots i demostrar, democràticament, quin és el seu recolzament.

La nova proposta política no parla d’Euskadi sinó d’Euskal Herria, no parla de Catalunya sinó de Països Catalans. La cara de l’agrupació a Catalunya l’ocupa Josep Garganté, sindicalista de la CGT de Barcelona que va ser protagonista a les movilitzacions que els conductors d’autobusos van organitzar l’any passat a favor de dos dies festius a la setmana.

L’acolliment de la candidatura a Catalunya prové de grups independentistes extraparlamentaris i molt joves com la Candidatura d’Unitat Popular (CUP), la Coordinadora d’Assemblees de l’Esquerra Indpendentista (CAJEI), Maulets, Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC), Terra i Llibertat, Endavant, Comitè Català de Solidaritat Internacionalista (CCSI).

Nosaltres i Xina

Avui és el 20è aniversari de la matança de Tian’anmen,  alguns periodistes estan treballant per recordar-ho però la República Popular Xina els talla les ales. Un reporter de Catalunya Ràdio ha aconseguit una declaració d’una mare que hi va perdre el fill, ha acceptat l’entrevista sabent que estava vigilada. Durant els jocs de Pequín hi va haver milers de denúncies per part de periodistes que van sofrir la violència i la censura del govern xinès. Recordo una exposició fotogràfica on un treballador de l’estadi, construït expressament per les olimpíades,havia vingut del camp i vivia a l’estadi mateix durant la seva construcció, va morir en un accident laboral. La família ho va saber a través d’un company de feina. Les condicions de treball havien estat milers de vegades denunciades.

Al 1989 a la plaça de Tian’anmen van morir al voltant d 4.000 persones i 30.000 van ser ferides. Xina és una dictadura i utilitza la repressió per mantenir el poder. Els països occidentals denuncien els abusos del sistema comunista de cara endins i capitalista de cara en fora. Però per a què serveixen aquestes denúncies? Segurament per res si seguim comprant els seus productes, si seguim enriquint-los. Però seria una bona idea el boicot? Qui el patiria? Quina és la solució? En el fons el govern xinès no és tan diferent als governs occidentals que practiquen la repressió violenta molt sovint. Ho van per tapar la boca a aquells que no comparteixen les seves idees, aquells que no acaten les seves ordres. La llàstima és que en els governs occidentals la violència és un braç més de l’Estat i es justifiquen a través de la democràcia.

La gran manifestació de Tian’anmen estava demanant a crits un canvi al govern xinès, no va ser la primera ni tampoc la última, portaven mesos de movilitzacions; les manifestacions contra la guerra d’Iraq també; les manifestacions contra el pla de Bolonya també. En el cas de la democràcia és cert que els que surten al carrer són una petita part de la població però els que voten a un partit també, segur que si parlo d’una democràcia africana desconfiem més, segur que si escric del Parlament Britànic veiem que la corrupció, l’assaltament a les normes democràtiques, als governs occidentals és ben evident.

Tornant a Xina, al gegant xinès, em pregunto quants anys hauran de passar, quantes persones plegaran de viure en aquest procés de canvi econòmic i no polític que els nostres governs estan tutelant només pels seus interessos i de retruc dels nostres. Quines són les diferències entre nosaltres i la Xina? A on s’ha de mirallar?

Vena als ulls

Aquesta setmana s’han realitzat batudes contra la prostitució a Barcelona. En l’última d’aquestes actuacions del Cos de Policia Nacional s’han arrestat disset persones, 16 de les quals eren dones, i se n’han identificat 135 més. La Generalitat vol surpimir la prostitució de Barcelona i no només perseguint aquells que l’exerceixen sinó perseguint també els que la utilitzen.

També en els últims mesos la prostitució ha estat notícia per les batudes a Sarrià-Sant Gervasi, a l’Eixample i per l’escàndol, amb autoritats implicades, dels macro-prostibuls de Castelldefels: Riviera i Saratoga. Si parlem de temes ètics més valdria treure’s la vena dels ulls i legalitzar un ofici que de sempre ha viscut en la al•legalitat. No només seria convenient per aquells que viuen dels ingressos de la prostitució sinó que també ho seria per els que la utilitzen. Legalitzar-la seria regular-la i es podrien exigir condicions higièniques als que ofereixen el servei. Es calcula que a Espanya el 6% dels homes visita prostíbuls.

L’economia també es motiu per defensar la legalització. Que els i les treballadores sexuals cotitzin significa per a les arques de l’Estat un augment dels ingressos a través de l’IVA, la seguretat social o l’impost de societats. Hi ha altres efectes socials que s’acostumen a relacionar amb aquest ofici: drogues, violència i immigració il•legal, també ho solucionaria la regularització.

El Govern Espanyol i Català no han fet res per legalitzar-la, tot i que hi van haver diversos intents des que hi ha mana el PSOE i el Tripartit. De totes maneres no s’ha arribat a construïr una llei que permeti regular les persones que exerceixen aquesta professió. Després dels intents a l’únic que es va arribar va ser a un pla per combatre -la i erradicar-la. Amb el mètode actual la prostitució a Barcelona s’ha expulsat d’un lloc i s’ha instal•lat en un altre.

Meritxell Verdaguer

Ubuntu

El què em porta a escriure aquest post és que avui ha vingut a la UPF en Nicolás Valle. La seva visita ha estat en motiu d’una taula rodona que ha organitzat la Fundació Miguel Gil Moreno on hi havia destacats periodistes com Enrique Meneses, Jeremy Bowen (BBC) o Gervasio Sánchez. A la taula s’ha parlat del periodisme de guerra, de les seves formes i els seus perills.

Us vull parlar del llibre que va escriure Nicolás Valle i que es va publicar ara fa dos St. Jordi, al 2007. El nom no té res a veure amb el programari lliure sinó que és una paraula africana difícil de traduïr, una possible traducció seria la paraula humanitat. Nicolás recull en aquest llibre bona part de les seves experiències i viatges al continent africà.

El què transmet no és l’experiència d’un periodista a l’Àfrica sinó d’algú que descobreix aquest continent.  El llibre recorda a Kapuscinski i alguns capítols són l’actualització d’Eban. A diferència de Kapuscinski, al llibre de Nicolás Valle, el lector se sent més aprop de l’escriptor, no és només descripció sinó opinió i interpretació, Valle ens ensenya també els seus sentiments.  El què queda del llibre és que malgrat la corrupció, els polítics i la misèria l’autor creu en Àfrica, n’és un autèntic enamoarat.

Quan direm adéu als diaris de paper?

Que internet proporciona als seus usuaris milers d’avantatges no cal discutir-ho, és una evidència. Podem “enviar cartes” a l’altra banda del món en un instant i a molt bon preu, comprem bitllets d’avió fàcilment i sense anar a la botiga, tenim vidoconferències i un llarg etcètera.

Internet però també ha destrossat algunes coses. Algunes relacions han esdevingut més fredes:  una conversa a 2.000 quilòmetres és ara més càlida, la conversa amb un conegut del mateix bloc és ara més freda. La xarxa ha canviat també algunes esferes econòmiques com ara correus que els ha perjudicat, o bé els diners que s’estan movent amb els .com o les pàgines d’apostes.

Els diaris també n’han sortit escaldats i es preveu que acabin desapareixent en format paper i que només els trobem online. El què porta els mitjans a fer aquest canvi és l’economia. Fer un diari en format paper és car i penjar-lo en un dominni .com, .cat, és ben barat. Hi ha molts exemples de periòdics que no han ni nascut en paper,  és el cas de Vilaweb o El Confidencial. L’èxit de publicacions a la xarxa és excel·lent i s’emporta publicitat que deixa d’absorbir la premsa en paper.

Però no tothom té internet ni el sap utilitzar, l’analfabetisme tecnològic es fa evident en les persones que tenen més de 50 anys. Segons l’Idescat a Catalunya només el 16,2% de les persones majors de 55 anys utilitzen internet habitualment, una xifra que ha anat augmentant en els últims anys i que es preveu que així sigui en els pròxims. D’altra banda el 88,6% de joves d’entre 15 i 24 anys són usuaris habituals.

Continuant amb les estadístiques el 54,4% de les llars catalanes té connexió a internet, una mica més de la meitat, una xifra que també va en augment. La televisió per exemple, en els temps dels nostres pares només n’hi havia als bars i ara les enquestes diuen que n’hi ha al 99,6% de les cases.

El món que en ofereix internet només se’ns obre a uns quants, als que hi tenim accés i als que sabem com navegar. Fer que els diaris esdevinguin digitals és un error. Em sembla injust que s’imposi internet als mitjans, almenys de moment, l’accés a internet encara no està generalitzat i tenir connexió no és tan fàcil com sembla i tampoc és gratuït. D’alguna manera qui ens està reconduïnt en aquest sentit és la indústria tecnològica que té pressa per engreixar la caixa.

Meritxell.

Plantòfia

A la meva vida sempre hi ha hagut aquesta paraula, per a mi amb molt de significat. Avui la busco al diccionari i no hi és, d’on ve? Què hi fa en el meu petit diccionari particular? També la l’escric al Google i no hi existeix.

Busco els seus orígens i recordo que l’escoltava de la boca de la meva iaia, ara ho diu sovint la meva mare i alguns amigues també. Em pregunto: què és una plantòfia? I me n’adono que el seu significat és ampli i depèn del que cadescú li vulgui donar.

L’utilitzo a vegades en to despectiu i d’altres en una tonalitat sorprenent. A vegades em vull “carregar” algú que no suporto i que és del gènere femení, llavors exclamo doncs que és una plantòfia! D’altres vegades m’arriba a l’orella una desastrosa història d’una “empanada” noia i llavors em designo a dir, que plantòfia, no?

Em disposo a donar-li un significat més ple i aquesta motivació sorgeix del comentari d’una companya. Me la trobo i va amb una mini, un dels nois que està amb ella li diu somrient que carai quina faldilla que porta, la seva resposta és aquesta: “Jo sóc noia, com que noia sóc aprofito i sóc femenina”, feia temps que no sentia una frase que em dolgués tan. Pensava que després dels vint-i-cinc podria oblidar l’etern debat del català i de la igualtat de sexes recurrents en la meva adolescència, però ja veig que no és tan fàcil guanyar una batalla, ni tan sols un combat.

Porto uns mesos despistada pensant que tots som iguals, no sé perquè carai se m’ha posat això al cap si estem envoltats de diferències. Serà la crisi? Potser el Barça. Després del fatídic comentari em ve el cap que seria més mona amb faldilla, més ben pentinada potser, m’hauria de posar maquillatge? No sóc femenina? No n’hi ha prou amb tenir vagina? Què fa falta? Potser hauria de ser una plantòfia.

Acabo amb la nova definició de plantòfia: persona de sexe femení que es creu totes les imposicions fisiològiques i psicològiques que estan en l’aire, a la universitat, a casa, als homes i també a les dones, i que descriuen el model de dona que vol la nostra societat.

Meritxell.

El judici continua

El dia 1 d’abril va ser l’últim dia que Pol Pot o els Khmers Rojos van aparèixer a les pàgines de la premsa generalista catalana i espanyola. El motiu era que començaven els judicis contra els dirigents del règim comunista dels Khmers Rojos a Combodja entre 1975 i 1979. Pol Pot va morir abans que comencessin els judicis i ara s’estan jutjat altres dirigents, el més conegut és l’anomenat Duch.
Em disposo a descobrir quina ha estat l’aparició a la premsa d’aquests últims esdeveniment al país asiàtic. Dia 18 de febrer: a El País s’anuncia que comencen els judicis i es refresca la memòria recordant què feien i qui eren els Khmers Rojos, no ha aparegut res més. La Vanguardia, 1 d’abril,  un article de dues columnes i mitja pàgina, parla del judici i de que Duch ha demanat perdó.  I a l’Avui el dia 1 d’abril una notícia molt semblant a la de La Vanguardia.
Fa gairebé un mes que no apareix a la premsa i els judici segueix. No en tenim notícia. Sort d’internet, a YouTube hi ha vídeos del judici i existeix la pàgina web del Tribunal de Cambodja, creat per l’ocasió.
Aquest és un exemple de tants, de tantes altres coses que apareixen sobtadament a la premsa i no en tornem a sentir a parlar. Ara em ve al cap el cas de Birmània, on la dicatadura segueix exercint la mateixa repressió que sempre però no es troba a cap mitjà i en canvi fa dos estius sortia cada dia. Aquí es mostra la rapidesa de la premsa, la rapidesa per oblidar.

Meritxell

Salutacions,

Heus ací el meu blog d’actualitat. Durant les deu setmanes que farem l’assignatura de Seminari de l’actualitat aquí hi podreu llegir diferents comentaris sobre l’actualitat en els mitjans. Seran opinions sobre el què està passant i també de com els mitjans parlen del què està passant. No deixeu de penjar-hi posts!

Salut!